La música sona, però no connectem amb ella. El nostre cos identifica el ritme i la nostra ment comença a recordar el ball però, quan ens disposem a donar els primers passos, descobrim que ens hem oblidat d’una part de la cançò. El ritme no ens quadra i anem més ràpid que la música; els nostres genolls xoquen l’un amb l’altre i els peus se’ns emboliquen. Ens desequilibrem i únicament ens queda plantejar-nos com hem arribat fins a aquesta situació.
Els qui em coneixen saben que crescut envoltada de llibres i llibretes, envoltada de lletres. Des de menuda els meus pares m’han fet el millor regal, apropar-me a un món ple de possibilitats. He viatjat a llocs inimaginables durant anys i ara, a poc a poc, soc jo la creadora d’aquests viatges, la compositora de cançons amb matissos de màgia. Componc la música i invente uns passos que hi quadren, li done vida. Sempre m’ha fascinat la capacitat que tenen els escriptors de construir mons que es tornen refugi per a moltes persones, de composar cançons que no es canten; la capacitat de soltar pes i seguir endavant, de transmetre una història que arrele en el cor de tanta gent.
Ara, uns tocs de lavanda i una música suau acompanyen al so dels dits esvarant-se per les tecles. La màgia torna a fer-se. El dansar de les lletres va conformant a poc a poc paraules, i aquestes teixen noves vivències i nous acords sobre un particular teler anomenat paper. Les bases d’una nova història són més fermes a cada toc de tecles i, mentre la idea pren forma i els dits s’atropellen intentant que res no es quede al tinter, només queda donar forma a l’estructura, colocar les últimes notes en el pentagrama. Capa a capa, lletra a lletra i paraula a paraula, la música continua in crescendo, aplega al seu punt àlgid i el ball es torna més armònic que mai.
Tot es complementa i el procés torna a tindre sentit. M’indentifique amb la música, balle al ritme de les lletres i connecte de nou amb el motiu i amb mi mateixa. Ara sé que tinc una manera particular i preciosa de comunicar i de crear. L’escriptura, hui més que mai, ha estat sempre una finestra des que mire el món i des que ho entenc, una forma de poder plasmar qui soc i allò que soc, el que m’agradaria arribar a ser. Un ball que mai no termina i que perdurarà per sempre, que es tornarà inmarcesible. Una particular forma de fer història mitjançant la paraula.
De la mateixa manera, l’escriptura és també un recull de confessions massa imponents per a pronunciar-les en veu alta i un record d’aquestes quan el temps comence a esborrar-les. Són els passos de ball més complicats, els que s’han de treballar a poc a poc perquè el resultat siga el més elegant possible. L’escriptura, però, és també la solució a molts dels nostres problemes i la possibilitat de veure com els primers avanços donen els seus fruits, com després de tants assaigs el ball es torna harmoniós. Escriure com a mecanisme de canvi i de comprensió, com a artista que valora la seua obra i sent orgull en contemplar-la.
Es podria dir que escriure, a l’igual que llegir, és valorar. Dansar junt amb el so de les tecles, sentir la pluma impregnant-se de tinta i observar el seu ball en el paper. Deixar emprempta en la vida d’alguna persona o en la teua pròpia, i continuar. Tacar-te les mans amb la tinta i esclatar a riure, i trobar-ne una altra inesperada enmig del paper que fa que l’obra que acabes de crear tinga encara més sentit del que en tenia. Pensar en un títol que transmeta allò que has volgut reflexar durant tota la teua història i, ara sí, veure la teua creació acabada.
Una llàgrima em llisca dels ulls en pensar que les coses, quan es fan des del cor, mai no poden ixir malament. Resulta que el meu cor batega música, lletres, històries i vida, i ara em sorgeix una nova oportunitat de fer el que més m’agrada, d’expressar-me i plasmar tot allò que alguna vegada he pensat i que m’ha arribat al cor, deixant-me records que es tornaran inesborrables en el moment en què els plasme en el paper.
I ara els done les gràcies, a les lletres i a la literatura, per ser el reflex de l’ànima de tantes persones, per fer que molts ens veiem reflectits en alguna de les obres que conformen aquesta infinita i eterna dansa. Gràcies per ser la finestra des que molts veiem el món, per ser la nostra forma d’entendre’ns i per donar-nos l’oportunitat de deixar la nostra particular emprempta en aquest món.
Escriure, eixa és la qüestió. Ja siga per a nosaltres mateixos, per als altres o per al món sencer. I és que, què seria de la vida —i ja que ens ho preguntem, de nosaltres— sense unes lletres que l’endolçaren?
