“«La vida és breu e l’art se mostra llonga…», traduïa Ausiàs. Per tant, no és aconsellable allò de «sense pressa però sense pausa». Més aviat: o de pressa, o renunciar-hi”.
joan fuster
En algun lloc, una llebre i una tortuga van reptar-se a fer una carrera. La primera confiava en la seua rapidesa, mentre que la tortuga sabia que aniria a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Una volta la llebre observà la seua posició sobre la tortuga, decidí parar a descansar un poc, però es quedà adormida. Llavors, la tortuga aprofità per avançar-la i va coronar-se’n com la guanyadora. Pas a pas arribà a la meta, imponenent-se sobre la llebre tot i la seua aparent lentitud.
Deixant a banda els valors de la llebre que Isop representà en la faula, cal remarcar la notable diferència entre els dos animals. Mentre que aquesta primera prefereix guanyar i aposta per la velocitat, la tortuga s’esmera en gaudir del camí i arribar a la línia de meta havent-se esforçat i havent apreciat tot el seu voltant. La primera es centra en el resultat i no està disposada a renunciar al seu desig, mentre que la segona prefereix anar més en calma, tot i que tampoc vol renunciar-hi.
La clau per a entendre tant la metàfora de la faula com l’aforisme és extrapolar-ho al nostre dia a dia, on trobem dos tipus de persones: les llebre i les tortuga. La societat en la qual vivim està caracteritzada la impaciència, el voler les coses per a ahir i la imnmediatesa. S’ha format una mena de cultura de les presses on no importa el resultat d’allò que volem, sinó simplement tenir-lo. A la vida real les llebres no s’aturen perquè es creguen superiors. Senzillament, no s’aturen. Esperar, hui en dia, està vist com una cosa inconcebible.
El coneixement i les destreses que desenvolupem durant la nostra vida són tan extenses que la fugacitat que ens caracteritza no ens permet ser plenament conscients d’elles. Ausiàs March ja ho reafirmava al traduir una cita d’Hipòcrates: “Ars longa, vita brevis”.
Les llebres, tot i que sempre aconsegeuixen el que volen, no ho fan en realitat. Pretenen que un arbre cresca sense tindre en compte allò més important, una bona terra on puguen brotar unes arrels fortes. Les tortugues, pel contrari, treballen la terra amb paciència i confien en els bons resultats que rebran. Saben que les coses s’han de fer amb calma, dedicant-les el temps que calga a fi que isquen bé. Sempre s’ha dit que les presses no són bones, i tampoc no seria just que totes aquelles persones que dediquen el seu temps i les seues bones intencions a aconseguir els seus propòsits hagueren de renunciar-hi per no donar-se la pressa que s’espera d’ells.
La vida és breu e l’art se mostra llonga, però més val una cosa que s’ha fet amb il·lusió i interès, que no quatre sense cap tipus de motivació. No només es tracta de nosaltres, sinó del que s’espera de nosaltres. Una renúncia a fer les coses de cor, a disfrutar-les. En un món que s’apropa cada volta més a l’automatització, cal valorar la serenitat i la calma, les coses fetes amb un motiu i per un motiu. Que mai no se’ns oblide.
Cuanta razón