«La sort és una cosa – ¿una oportunitat? – de la qual només participen els altres. (Aquest principi és predicable de tothom)»
Joan Fuster
Sempre que escolte parlar sobre la sort es fa menció, d’una forma o d’una altra, a les oportunitats i casualitats que porten a una persona a considerar-se (o a considerar-la) afortunada. Allò que mai no esmenten és una cultura de l’esforç cada volta més apagada i els sacrificis que ningú no veu, cosa que no vol dir que no s’hi realitzen, i que moltes voltes els confonen (o els volen confondre) amb sort.
La primera cosa que ens hem de replantejar és un concepte, allò que entenem per sort. Ens trobem front a una paraula subjetiva amb milers de punts de vista des que la podem analitzar. Hem de considerar que la sort és part de la casualitat, d’una sèrie de fets que ocorren sense cap tipus de previsió, però que tenen una repercussió positiva en nosaltres i en la nostra vida. La paraula sort no accepta cap matis negatiu. Sempre s’ha entés com bones notícies, persones afortunades i situacions idíliques que ens han posat amb safata. Tan senzill com deixar que el temps transcórrega i esperar que ens regalen les coses, ignorant per complet el treball que hi ha darrere de la dedicació i l’interés, sovint sense cap expectativa sobre si aconseguirem el que volem.
Aquesta paraula, sort, és usada per a disfressar la realitat: una cultura de l’esforç que cada volta és menys notable i està menys desenvolupada. Cal que ens replantegem la importància del treball sempre que siga precís, que vindrà acompanyat de les seues corresponents recompenses. Pareix que la paraula ha perdut completament el seu significat i que la gent no la coneix. Prefereixen tendir a la comoditat, tot i la incertesa que aquesta comporta.
El concepte es presenta com una imatge borrosa que és més complicada d’entreveure a mesura que el temps avança. La majoria de les persones es deixen portar pel relaxament, mentre que una mínima part sembra allò que vol replegar. Independentment del que es considere millor o pitjor, no s’ha d’obviar la realitat que aquest últim grup pateix. Tot són traves. Exigeixen més del que toca a les poques persones que hui en dia s’esforcen. No se’ls valora el treball que fan i el reconeixement no sempre és l’adequat, sinó inferior al que es mereixen. Ens parem a pensar en la situació de l’altre grup, el de la gent que prefereix la comoditat. Sense cap mèrit aconsegueixen els seus objectius i, a l’hora de valorar el seu treball, tot són elogis. En quina situació es queden les persones que han dedicat el seu temps a fer les coses de la forma correcta? Pareix que esforçar-se és cada volta més extrany, i, a més a més, una qualitat difícil de trobar. Realment, a partir de quin moment s’ha començat a valorar com una qualitat i no com un requisit indispensable? Potser el problema resideix ací, en la perspectiva que tenim com a societat de la paraula sort.
Una societat que s’indigna a l’obsevar la felicitat després de la recompensa, i que s’enfada quan les coses que volen acoseguir (millor dit, les que volen que els regalen) no apleguen mai. Un enuig volcat sobre els que s’hi deixen la pell, que es veuen obligats a suportar la poca tolerànica a la realitat de certs grups que es pensen que els han regalat les coses. Irònic.
Diu Fuster en aquest aforisme que en la sort només participen els altres. Però, què altres? Quins altres? Els grups que s’han esmentat amb anterioritat? Fins a quin punt hi ha alguna persona o ésser que controla allò que ens ocorre o ens deixa d’ocòrrer? La sort és impredictible i, com indica la pròpia paraula, una pura i fortuïta casualitat. No es pot controlar pel simple motiu que no depén ni tan sols d’ella mateixa. Participen altres, és clar. Com he dit dit al principi, la sort és una paraula amb una repercussió positiva, malgrat que no es pot dir el mateix de els altres que hi participen. No sempre són positius. Es repeteix la història abans contada, però s’hi afegeix una nova part: la de no saber valorar a la pròpia persona que fa l’esforç. Tots tenim un límit, i ens exigeixen i ens “perjudiquen” amb la intenció de continuar millorant, però no s’adonen ni de la realitat que suposa esforçar-se ni de la frustració de veure com no es valora de forma corresponent ni correcta el nostre treball. La intenció no és roïna, però l’efecte que en té és completament el contrari al que es vol aconseguir. Ens sorgeix una nova pregunta: i si la comoditat cada volta triomfa més perquè esforçar-se massa frustració i indignació?
Ningú no veu, ni molt menys valora, la seua capacitat de treball, incansable. Han de suportar constantment comentaris fonamentats en la més pura ignorància, i, més sovint del que es pensa, amb l’enveja com a protagonista. Com si fora culpa d’ells que les coses els estigueren anant bé. En volta de centrar-nos en els altres i en la seua felicitat, els seus triomfs i les vides alienes, seria més adequat fer un treball de reflexió interna i d’identificar allò que cal que milloren per poder fer-lo. No sabrem la realitat ni les implicacions de l’esforç fins que no les visquem en primera persona.
Potser és hora de donar a la paraula sort una nova definició. Ni és una oportunitat ni és un regal, i tampoc no hi participen els altres. La sort no és res més que un cúmul de casualitats que s’interpreten com a regals, quan realment es tracta de treball dur, objectius constants, sacrificis insivibles i esforç no valorat com correspon. No és sort, sinó treballar per un objectiu i aconseguir-lo. Cal deixar d’intentar restar valor i mèrit a les persones que assoleixen els seus propòsits i no considerar-les afortunades. És hora d’apreciar la realitat sense filtres i definir les coses per allò que són.
