Els colors de la vida

Relat guanyador del Premi Sambori comarcal de 2025 en la modalitat de batxillerat i FP

Imaginem-nos un llenç en blanc. Primer, cal preparar-lo amb paciència i afecte perquè, una vegada comencem a pintar-hi, quede el més perfecte possible. Anirem pintant la nostra història a mesura que el temps avançe i l’adornarem amb els colors de la vida, aquells que sempre ens acompanyaran. Donarem pinzellades dels tons més bonics dels que disposem, encara que sempre existirà el risc que el nostre quadre acabe tacat.

Comencem sent un llenç en blanc per acabar plens de colors. També som les pintures i, el més important, els pintors. Tenim l’oportunitat i la sort de decidir com pintar la nostra vida, i el llenç es va formant segons creixem. Hi haurà ocasions en què pintarem el quadre amb il·lusió i amb la millor de les intencions, però no sempre tindrem la possibilitat de triar-hi i veurem com les nostres pinzellades són les d’uns altres.

Hi ha tres colors primaris i un d’ells és (o hauria de ser) l’educació. Bàsica però essencial, la base dels colors esdevenidors. Sense aquest color la resta perd la seua llum, ja que l’educació ha d’estar sempre per damunt de totes les coses. Sense ella no hi ha respecte i sense respecte tampoc hi ha civilització, i sense civilització ens convertim en una societat destinada al fracàs. Li segueix la cultura, un pilar tan important com necessari. Hi ha riqueses que no són d’or i aquesta és una d’elles, perquè el saber no ocupa lloc i ens obri portes que possiblement no ens imaginàvem que existien. La tenim al nostre abast i depén de nosaltres el que decidim fer amb ella. I finalment, trobem els principis. I parle —entre d’altres— d’honestedat, empatia, perdó i saber el que està bé i el que no ho està. Aquests tres colors són els que mai no podem perdre de vista, i junts conformen la paleta dels primaris. 

La seua barreja provoca que viatgem a un món ple de possibilitats que seria inimaginable sense els colors secundaris, una simbiosi perfecta que omplirà el nostre quadre de varietat. Una explosió de colors comença a desenvolupar-se a mesura que els anem descobrint, i quan ens n’adonem es creen colors màgics que es plasmen sobre el llenç amb la intenció de recordar i de conservar.

A mesura que creixem descobrim noves sensacions, sentiments, allò que ens agrada i allò de què ens volem allunyar; descobrim nous colors. Anem perfeccionant la nostra tècnica fins que donem amb el traç més bonic, el pinzell que més ens agrada, la textura que sempre anhelàvem aconseguir. Trobem una paleta on posar les nostres pintures i fem el que millor se’ns dona, pintar la història de la nostra vida. Però quan pensàvem que ho teníem tot en ordre arriben els colors imprevistos, les taques en el llenç; els colors més apagats. 

Igual que hi ha textures que sempre observarem en el nostre quadre, també ens trobarem amb mescles que no han resultat allò que s’esperava. Hi ha colors més foscos que d’altres, aquells que ens ensenyen la cara més trista del món. Les guerres i tot el que comporten suposen un dels colors més apagats (per no dir el que més) que algú pot pintar. I és que, encara que no vulguem, és pràcticament impossible que el nostre llenç no es veja esguitat per tragèdies d’aquestes magnituds. A aquest color se li sumen altres tonalitats que reflecteixen la pobresa, el sofriment, la desolació i la desesperació; la pèrdua d’il·lusió i els bucles dels quals no se’n ix. Les veus que intenten fer callar mitjançant la violència, les famílies trencades per situacions que escapen del seu control. El color sempre serà d’un to tan fosc que ens recordarà l’altra cara del món, la que no patim de manera directa però de la qual sí que en som conscients. Encara que aquest color també el trobarem en diferents tonalitats, ja que hi ha successos les magnituds dels quals són incomparables amb les d’uns altres i que, per això, tenen un matís específic que quedarà marcat per sempre en el nostre llenç, el vulguem o no. 

De la mateixa manera, hi ha colors que es tornen inefables, impossibles de descriure. Són aquells que evoquen enyorança, desig, ànim, ganes i esperança. Són abraçades i riallades, somriures furtius i ulls que brillen. Es tracta dels colors més abstractes, impossibles de relacionar amb cap altre existent perquè són una combinació de molts i de cap al mateix temps. Tots, en algun moment, haurem de pintar amb ells perquè hi ha emocions que descobrirem i voldrem recordar, o no. El que és clar, és que deixaran una marca en el nostre llenç. Impossible no recordar-se ara del color daurat i del que reflecteix, d’eixes cicatrius que s’han tancat però que portarem sempre amb nosaltres; de la tècnica del Kintsugi. En algun moment els fils dels nostres pinzells es tornaran daurats i pintaran històries que acabaran brillant amb el pas del temps. 

Per norma general sempre serem nosaltres els qui omplirem el nostre llenç de color, però hi haurà vegades en què actuarem inconscientment en nom d’uns altres. Diuen que allò que toca l’ànima mai no s’oblida i les nostres pinzellades són el pur reflex d’això. Pintem per a recordar el que algun dia va fer que la nostra ànima brillara. Encara que nosaltres siguem els pintors són altres persones les que han provocat que sostinguem un pinzell a la mà, i el nostre traç també es converteix en el seu. 

Però el temps no perdona ningú ni res i, a mesura que pintem, els filaments del pinzell es tornen més blans i comencen a deteriorar-se. Cada vegada costa més que el traç siga ferm. La nostra mà adquireix un lleuger tremolor que no volem reconéixer fins que no queda més remei que fer-ho. Llavors parem de pintar. Observem el pinzell i ens preguntem en quin moment les seues arrugues s’han tornat les nostres. Envernissem el quadre i deixem que seque. Ho signem, sabent que no hi ha més setgell d’identitat que l’obra a la qual li acabem de posar el punt i final. Aclarim el pinzell per última vegada i netegem la paleta de colors. Desmuntem el cavallet. Ho guardem tot amb la falsa esperança que el temps no pose les seues petjades sobre d’ells i, alhora, amb la certesa que la nostra obra ja està acabada. Pengem el quadre i l’observem. Els tres colors primaris són els que sempre han regnat, encara que a l’esquerra hi ha una gran taca negra que es veu compensada per les daurades de la dreta. Una explosió de colors en el centre ens fa recordar la història d’una vida. Ja està acabat; una vida sencera en un llenç. Al final, mirarem enrere i sabrem qui hem sigut.