«Endevinar els amics: aquest és el secret.»
JOAN FUSTER
Una de les constants en la nostra vida sempre van a ser les nostres amistats, perquè qui té un amic, té un tresor. Tot i que moltes voltes el tresor pot estar enverinat i no ens n’adonem. Potser el secret és endevinar els qui no són amics.
Primer de tot, cal remarcar el que s’espera de les amistats vertaderes. D’una banda, sempre ens desitjaran allò que ens faça més feliços. Es tracta de totes aquelles persones que ens donen la seua mà per poder alçar-nos després de les caigudes, però també són les que s’alegren dels nostres triomfs i no intenten apagar-nos. Ens animen a donar sempre la nostra millor versió i ens aconsellen des de la veritat i l’admiracio, amb intenció de créixer com a amics i persones. Sempre s’ha dit que una amistat és fidel quan acompanya en els moments roïns, però mai no s’ha donat importància al fet que les amistat sí són vertaderes quan, en les bones situacions (i sobretot en les bones situacions) també estan amb nosaltres.
És possible que siga necessari que li donem una nova perspectiva al sentit de la paraula. No serveix de res que una persona estiga al nostre costat en els moments més durs si, després, durant el dia a dia, no ens té cap tipus de consideració i no demostra que es tracta d’una amistat autèntica. Si no ens suma, que tampoc no ens reste. És important saber identificar aquestes situacions i agafar distància d’aquest tipus de persones. Si els amics són la família que escollim hauriem de fer una bona tria, però hui en dia tot és apariència i les sorpreses arriben quan es descobreix la cara oculta de les persones, la realitat. És dur haver-se fet una idea sobre algú i veure que ha acabat sent una altra persona. Arriben els per què, la culpabilitat, el tornar enrere. Ens qüestionem tot allò que vam fer, intentant buscar respostes que potser no provenen de cap pregunta. Simplement ha passat i ens hem de ressignar a l’acceptació.
Independentment del motiu pel qual una amistat acaba, sempre resulta complicat assumir el seu final i ser conscients que una persona a qui estimavem ja no formarà part de les nostres vides. Les ruptures de parella acaparen tota l’atenció quan ens estem oblidant de les d’amistat, que també són doloroses. Perquè quan es trenquen per haver agafat camins diferents, no hi ha cap problema més enllà de la tristor i la melancolia. Però quan es tracta d’una ruptura per un motiu dolent sempre hi ha dos postures: la persona a qui fan mal i la persona que fa mal, conscientment o inconscientment. Hui en dia resulta complicat trobar a persones que van sense cap intenció ni doble cara per la vida. En quina posició es queden les persones que vertaderament volen una amistat que els aporte? Reinventar-se resulta més complicat cada volta, i anem minvant el nostre cercle d’amistats fins que les que ens queden es poden contar amb els dits d’una mà (o amb els de mitja).
Tot i això, és indubtable que la vida avança i les persones evolucionem i madurem. Hi ha camins que mai no es creuaran. Camins que en algun punt van creuar-se, però van acabar per separar-se. Camins que es retrobaran en algun punt de la vida. Tot al seu temps. Hi ha persones que ara no són, però en uns anys poden ser. Tampoc no es tracta de tancar per sempre la porta a totes elles. Hem d’aprendre que hi ha diferents tipus d’amistat i que no a tot el món se li poden demanar les mateixes coses, perquè potser no estan disposades a donar-li-les a tothom. Hi haurà persones amb qui compartisques tertúlies sobre la vida, amistats amb qui només isques de festa o amics i amigues a qui veges de temps en temps, però no per aquestes raons en són menys. No podem jutjar a tothom amb els mateixos criteris perquè no hi ha dos persones iguals.
Si som una barreja de totes aquelles persones que ens envolten, és necessari que ens cerclem de gent que ens done la seua millor versió i facen que nosaltres també vulguem ser millors. Gent que ens estime, que ens acompanye. Tot i que hi ha voltes que la intenció de les persones es camufla amb promeses opaques i fals suport. La qüestió, a la fi a la cap, sempre ha sigut, és i serà endevinar tant els amics com els qui no ho són.
