El temps

Moltes voltes he reflexionat sobre el temps i la seua fugacitat. La vida es composa per moments que desitgem que arriben, i després succeeixen i no ens n’adonem fins que només ens queda el seu record. Sempre acabe aplegant a la mateixa conclusió: ens enfoquem més en imaginar, en esperar i en desitjar, que no en disfrutar i ser conscients de la realitat que ens envolta. 

L’AVL defineix el temps com la magnitud física que permet ordenar la seqüència dels successos, establint un passat, un present i un futur. El temps, no obstant, és molt més que això. És, indubtablement, hores, minuts i segons; però també és objectes, persones, postes de sol, sentiments. Parlem del temps com d’una cosa abstracta i intangible, sense parar-nos a pensar que també és tracta d’una cosa material. Aquell rellotge heretat de la teua àvia, vore els resultats esperats després de tant d’esforç, o un abraç d’una persona estimada a la que trobaves a faltar. Aquestes coses constitueixen el nostre temps: són les nostres vivències, els nostres sentiments, els nostres records. 

Una volta entens la vertadera repercussió de la paraula temps aprens a valorar cada moment perquè saps que no tornarà a repetir-se. Vivim sempre amb la idea del futur i recordant el passat, però ens oblidem que alguna volta fou i serà present, i que del mateix mode que arriba, se’n va sense poder fer res per evitar-ho. 

És preciós recordar moments que alguna volta ens feren feliços, però més bonic encara és saber que quan estaven esdevenint sabíem que ens estaven fent feliços. Viure el present, li diuen. Parar-te a pensar, mirar el teu voltant, les persones que t’envolten i només ser capaç de donar les gràcies per poder gaudir d’eixos moments. No obstant això, hi ha voltes en les quals el present no és tan bonic. La vida té tant de preciosa com de difícil, però això la fa única. Perquè dels bons moments gaudim i els guardem en el més profund dels nostres cors, però dels dolents ens portem experiències i aprenentatges que marcaran el nostre camí i ens faran créixer com a persones. I en algun moment mirarem enrere i sentirem vertigen al ser conscients de la fugacitat del temps, del que vam ser i del que som, de com hem evolucionat i crescut. 

El temps és or i per això hauriem de dedicar-nos a valorar cada moment i fer allò que més gaudim. Notar l’arena esvarar pels dits dels peus, escoltar les ones trencar contra les pedres mentre el cel es torna rosa i els sol ens regala els seus últims raigs; retrobar-te amb aquella persona que trobes a faltar i donar les gràcies a la vida per juntar els vostres camins… El temps també mesura aquestes coses, aquests records i sensacions que ens fan un poc més feliços. 

Perquè si, he reflexionat i continue reflexionant sobre el temps, sobre el vertigen que dona saber que se’ns ha escapat i no poder fer-ne res per tornar enrere, però tampoc per avançar allò que vindrà. Sobre voler que instants efímers duren tota una vida, i que les males notícies se’n vagen ràpid, però sense ignorar allò que ens aporten, les coses bones que guanyem i tot el que aprenem de la part negativa. Potser que hi arribe i se’n vaja massa ràpid. Potser som nosaltres, que vivim massa ràpid. La conclusió a la que arribe sempre és la mateixa: el temps s’esfuma abans de poder ser conscients de la seua presència. Però el més important és viure’l; perquè el viatge aplegà a la seua fi, però sempre el recordaria ja que vaig gaudir-lo des del primer moment. Perquè el sol, finalment, deixà que la lluna brillara; tot i que em va ensenyar a apreciar cada moment, cada raig, com si fos l’últim. 

Tot comença i tot acaba, però els records són per sempre, a l’igual que la certesa d’haver-ho viscut. Perquè quan em preguntaren que què passava, vaig respondre el temps. I, en efecte, això que passa és el temps.