Sempre faig el mateix camí, tots els dimecres quan vaig a la psicòloga: en eixir de ma casa creue tota l’avinguda i, al final, abans de girar a la dreta, sempre em trobe amb el mateix carreró. Aquell maleït carreró on em va canviar la vida. El meu cor comença a accelerar-se i la ment em juga males passades. «Pensa en altres coses, pensa en altes coses, pensa en… De pressa, no et pares ara. Crida, crida, crida. Em costa respirar, però no puc aturar-me ara. AU! No, no… Continua. No puc, em fa molt de mal la cama. AJUDA!! Si fora tu deixaria de cridar. Em recordes, bonica?»
—Estàs bé?
No sé de qui és la veu, però soc incapaç de parlar ara mateix. No tinc poder sobre el meu cos, menys sobre la meua ment. He de parar aquest atac, no els suporte més. Tinc un nuc al pit que m’ofega cada volta que pense en aquella nit. «Respira, tranquil·la». M’estic marejant, ni tan sols sé on em trobe ara mateix. «Pensa en altres coses, pensa en altres…» Només em cal una altra ullada al carreró perquè els records m’exploten en la ment.
«Acabarà ràpid si col·labores; no et resistisques, serà millor per a tu. Giner, vine. Faran de mi una desgraciada, he de protegir-me. I si el mossegue? Seràs bèstia! Quin dolor! Una mà em colpeja la cara i per uns instants deixe de sentir el meu costat esquerre. No obstant això, sí que note unes mans baixant pel meu pit. La meua samarreta es troba a terra i el meu sostenidor està trencat per un costat. Agafa-li les mans, que no ens puga fer res. Pareu, pareu… Per favor, tingueu pietat. Em fan mal les monyiques, cada vegada estic més oprimida. Mare meua, quina delícia tenim a la nostra disposició. Has vist? Per on podem començar…? No, NO! Per favor… per favor, per… Les llàgrimes ja em banyen les galtes i cada vegada em costa més respirar. Tinc ganes de vomitar, em sent tan bruta. Note un altre colp, aquesta vegada en les costelles. El dolor fa que em faça una bola, encara que tan sols aconseguisc rebre més i més colps fins que m’incorpore de nou. Anem al que importa, xiqueta. Saps per què a tu, eh? Açò per provocar-nos, després dieu que vos passen coses. T’ha quedat clar? Com? No et sent… T’HA QUEDAT CLAR? Un fil de veu li afirma la resposta mentre que ell trenca la meua roba interior, deixant-me més vulnerable del que ja sóc. Sent el soroll d’una cremallera baixant-se i el pànic s’apodera de mi. Com ho disfrutaré. Mare meua… El dolor no em deixa pensar, ni plorar, ni intentar parlar o cridar. Em paralitza de peus a cap i l’únic que m’agradaria ara seria morir-me. Note com si em clavaren un cristall i el trencaren en xicotets trossos dins del meu cos. Giner, et toca. De pressa, abans que vinga algú. Corre, afanya’t! Sent el soroll d’altra cremallera baixar-se i tot começa de nou. Em retorç del dolor, però ells em tornen a col·locar a la posició inicial. Mentre que un dels dos em penetra sense el meu consentiment, l’altre es dedica a investigar els meus pits com si foren experiments de laboratori. Uns llavis impacten sobre els meus i una llengua s´hi intenta colar. Únicament puc pensar, per què resistir-me més? Vas a obrir la boca o no, idiota? Una dona com tu no hauria de caminar sola de nit, ara estàs comprovant el que passa si ho fa. Ja no tinc forces per continuar suportant això. El temps ha deixat de transcórrer i l’únic que note és un dolor tan insuportable que em mareja. Antoni, Antoni, has sentit les veus? De pressa, anem-nos-en. VA, CORRE. Sobtadament, note una sensació de llibertat al meu interior, que de seguida es veu nuvolada per la realitat física i emocional que suposa el que acaba de passar. Amb molta por, baixe la mirada al meu cos i descobrisc les marques que m’han deixat. Blaüres, xuplades… La marca emocional serà permanent i el record d’aquesta nit sempre viurà en mi, d’una manera o d’una altra. Les llàgrimes em cremen els ulls però, quan comence a pensar que tot ha finalitzat, torne a sentir veus. De nou no, per favor. Per favor. Àngela, telefona una ambulància i la policia, ràpid! Shh, tranquil·la. No et faré res, volem ajudar-te. L’ambulància arribarà de seguida. Tot anirà bé…»
Una inspiració llarga em torna a la realitat. Em note la cara mullada i quan la toque amb la mà soc conscient de les llàgrimes que estic vessant. Alce la mirada i m’adone que hi ha una parella mirant-me.
—Estàs bé? Vols seure, telefonar algú…?
—Grà… gràcies, però no cal. Ha sigut un, un episodi d’ansietat, però ja em trobe bé… bé. Gràcies per l’ajuda i bon dia.
M’hi allunye tan ràpid com les meues cames m’ho permeten. Encara sent el nuc al pit, el meu cor bategant amb més freqüència del que deuria i les meues mans tremolant. Dos anys després, continue recordant aquella nit com si es tractara d’ahir i el pànic perquè torne a ocórrer es manifesta.
Continue amb el meu camí cap a la psicòlga i, quan hi arribe, em note un poc més relaxada. Toque al timbre i entre disposada a intentar lluitar contra els dimonis que em persegueixen des de la nit que em van violar.
