El vent que em bufava en la cara va treure’m dels meus pensaments. Els raigs de sol es colaven per entre les branques dels àrbols, sumant-se a la coreografia que les fulles, mogudes pel vent, interpretaven. Els pardals no hi van tardar en aparèixer, posant la melodia a aquella particular dansa. No vaig poder evitar fixar-me en ells, concretament en un xicotet que es va separar de la resta del grup per dirigir-se cap a un altre arbre. Sigilosament m’hi vaig apropar i vaig continuar a prop seu, recolzada en el tronc del fort arbre. El xicotet pardal s’aturà al costat d’una gàbia on una altra au descansava, però estava tancada, aïllada. Sobtadament, un fort vent va alçar-se i un gran núvol els va aombrar. El més menut, malgrat el vendaval, estava intentant obrir la gàbia, mentre que la que es trobava tancada pareixia que havia desistit.
L’escena va tornar-se a aombrar però, quan el vent es calmà i vaig poder obrir els ulls, tot era negre. Sense parets, sense límits. Estava envoltada per la foscor i el desconcert. Vaig intentar alçar-me tot i que, malgrat els meus esforços per incorporar-me, una força extranya sempre provocava que em caigués. Em sentia aterrada, sola i adolorida. Ara que feia? El meu crit de desesperació va ressonar en les parets, sense resposta, i per un moment vaig pensar en rendir-me. Podia escoltar els forts batecs del meu cor, la meua respiració irregular. Els genolls que em coïen i una ferida que estava començant a sagnar. No podia deixar que la situació em dominara. Llavors recordí que era més forta que això que estava intenant oprimir-me, i quan vaig provar a alçar-me novament, res no m’ho va impedir.
Ja de peu, intentant avançar, un ferm vent em dificultava cada pas que donava. Moltes voltes m’espentava tan fort que havia de retrocedir uns passos, tornar enrere i fer el mateix camí que acabava de superar. Havia de tornar a enfrontar-me a les dificultats, però això no va impedir-me continuar avançant. Ni tan sols quan l’aire va transformar-se en pluja, com les llàgrimes quan abandonen l’ull per recòrrer les galtes. Jo era més forta que això.
Tenia fred i les dents em grinyolaven, la roba se’m pegava al cos i se’m feia més díficil continuar. Cada pas em costava més que l’anterior, encara que avançar era el meu objectiu i ho aconseguiria. Els peus se’m banyaven, conseqüència de les pluges, i em feien mal les plantes a causa de les trepitjades que estava donant. Però aquesta sensació va veure’s eclipsada per un so, el d’un tro, i no molt lluny d’on em trobava. La tempesta estava a punt de començar i les seues conseqüències serien catastròfiques.
Poc temps després, la pluja em va donar un respir i em va il·luminar un raig de sol. Tímid, menut. Com si tingués por a mostrar-se. L’esperança em va envair i vaig començar a còrrer, a perseguir-lo, però quan em pensava que tot havia acabat… uns grans barrots de ferro m’impedien continuar endavant. Tot l’esforç que m’havia suposat arribar fins ací per a res. Em sentia com el pardal, estava tancada en una gàbia de la qual no tenia claus ni en coneixia cap altra eixida. Els barrots em limitaven, intentava avançar però m’ho impedien, no sabia com seria capaç d’eixir d’aquesta situació. Aleshores un suau vent va començar a alçar-se, a poc a poc, per acabar-se convertint en un vendaval que intentava tirar de mi. Aquesta volta, però, no venia aïllat, sinó que el va acompanyar una pluja que va intensifcar-se tant que vaig haver d’aferrar-me a un barrot. Una tempesta s’havia deslligat, la més forta de les que havia presenciat.
Estava decidida a arrastrar-me, l’aire cada volta bufava amb més força i la pluja feia que les mans se m’esvararen dels barrots. Totes les meues forces estaven destinades a no soltar-me, a continuar aguantant, tot i que cada volta se’m feia més complicat. Una nova ràfega de vent va desestabilitzar-me, però hi vaig continuar agafada fermament. Les gotes de pluja impactaven contra la meua pell, fredes, com si foren el reflexe de totes les coses que estava sentit en aquell moment, les llàgrimes que brotaven dels meus ulls. Les mans em començaven a fallar, em notava més dèbil i més rendida. La desesperació s’estava apoderant de mi i la idea d’abandonar era cada volta més gran. Estava a punt de deixar-me portar per eixe torrent de desesperació, quan, de nou, el xicotet raig menut va aparèixer, aquesta volta acompanyat d’un altre. Com l’esperança en els moments més complicats, els dos rajos van il·luminar-me les mans, recordant-me que jo continuava sent més forta. La llum va ascendre fins arribar al meu rostre, fins cobrir tot el meu cos. La tempesta anà perdent força progressivament. Els forts vents començaren a fluixejar, ara ja no m’espentaven, sinó que m’acompanyaven, i la intensa pluja va convertir-se només en unes quantes gotetes que van deixar de banyar-me.
Un so estrident va fer que dirigira la meua mirada cap als barrots, que estaven començant a obrir-se. No vaig dubtar en anar corrent fins a d’ells i espentar amb totes les meues forces, esperant que aquests caigueren i poguera eixir d’aquest lloc, que m’era més conegut del que pensava. Només em quedava aquest últim espentó per poder ser lliure. Vaig continuar fent força fins que un fort soroll, que anunciava que els barrots havien caigut, va fer que em donara compte que era lliure.
Vaig despertar-me desorientada. El últims rajos de sol tenyien la meua pell d’un color daurat, i les fulles dels arbres continuaven ballant aquella particular dansa. Vaig notar com una llàgrima recorria la meua galta, conseqüència d’allò que el meu somni, que no s’allunyava molt de la realitat, m’havia provocat. M’enrecordí dels dos pardals, de la seua gàbia. La meua mirada va dirigir-se a l’arbre i no va sorprendre’m vore-la oberta, buida. El pardal, a l’igual que jo, ja era lliure. Potser no erem tan diferents. M’havia alliberat d’un dels pitjors enemics que una persona pot tindre, de la meua pròpia ment. Hui eren dos gàbies les que s’havien trencat.
