Categoría: RELATOS

NOTA DE L’AUTORA: enguany es celebra el centenari de Vicent Andrés Estellés, un dels grans poetes de la postguerra valenciana. Desenvolupa una poesia compromesa amb el seu poble, i un dels poemes que cal destacar i en què està inspirat aquest relat de creació pròpia és Propietats de la pena. (Vos deixe l’enllaç al poema punxant en les cursives). Cal remarcar que la composició d’Estellés pertany al Llibre de meravelles i té com a tema principal la postguerra valenciana i la decadència del poble valencià, a més a més de les conseqüències que la guerra hi va provocar. Recomane molt llegir el poema abans de llegir aquesta narració degut a les referències que trobareu. D’igual manera, els versos literals del poema presents en aquest relat estan senyalats en cursiva, tot i que poden haver sufrit alguna elisió perquè concordaren amb la resta de la narració. 

*

M’alcí lentament, prenent consciència de tot el que havia ocorregut. Em trobava envoltat per un núvol de pols que, a poc a poc, estava envaint tot el paisatge, o el que fos que quedava d’ell. Vaig sentir un soroll, el de la meua panxa, omplit el silenci que només la tristor i la desolació d’un poble als seus límits podia deixar. Necessitava fugir d’aquest lloc, però els meus peus estaven pegats a terra i no aconseguia alliberar-me d’aquesta particular presó en què estava tancat. Vaig intentar cridar. El so provocat per les cordes vocals va veure’s amb la impossibilitat d’eixir degut als punts que mantenien els meus llavis units. Un fil de sang va brotar d’ells a causa de l’esforç que acabava de fer. El dolor, novament, m’invaïa, tot i que vaig dedicar totes les meues forces a intentar ser escoltat. Malauradament, hi ha voltes en què voler no és poder, i només un intent no serveix. Aquesta era una d’elles. 

La meua mirada, perduda, va fixar-se en la llum de la lluna il·luminant un racó ple de gent. Els seus ulls estaven tancats i comptaven amb la tranquil·litat de saber que algú els estava protegint. Jo. Els minuts passaven de forma irremeiable a mesura que la lluna anava canviant de posició, però res pareixia diferent i la situació continuava sent la mateixa. Després d’una llarga nit de molt poc descans, vaig presenciar com es donava pas a l’inici d’un dia nou. Amb la llum del sol arribà el colp de realitat i la poca esperança que ens quedava. La meua pell estava coberta per una capa de brutícia, reflexant els batecs del cor d’un poble cada volta més febles. El vertader rerefons de la situació va descobrir-se i vaig saber quin era el meu paper. Jo seria la paraula viva, paraula viva i amarga, tot i que ara m’havia de ressignar a l’acceptació i al buit que només el silenci deixava. El meus llavis continuaven pegats i cada volta em costava més moure les mans. Mirant el meu aspecte vaig adonar-me que la meua camisa s’havia embrutat i el nus de la corbata s’havia desnugat, però no vaig poder refer-me’l. Les mans no em funcionaven i la impotència va arribar-me com un impacte de realitat. Cru i directe, sense escrúpols. M’havien arrabassat la possibilitat de parlar i la d’actuar, i no només amb la boca i les mans. Hi ha paraules que no entenen de fonemes i lluites que van més enllà de la violència física. 

Torní a intentar moure els peus i una extranya força m’ho va permetre. Avançar entre la pols era complicat però no impossible, i una sensació d’orgull es va estendre pel meu cos, animant-me a continuar endavant i a complir el meu paper. A portar la paraula poble per bandera i a reivindicar tot allò que ha fet que aquest poble siga considerat com a tal. El silenci em perseguia, però estava decidit a lluitar contra ell dient la paraula justa en el moment just. M’alçaria en contra de les repressions, defensant allò que cal defensar i sense importar-me quines conseqüències en podia tindre. La por ja no existia. No faria cas a l’assasí, ni a l’incrèdul ni al delator. Faria cas a la meua veu, que projectava les de totes aquelles persones que havien sigut silenciades. Ells serien la meua guia, els meus ànims i el meu motiu.  

Pensant en totes aquelles persones em va caure un punt del llavi i un lleuger so, tímid però valent, va brotar d’ell. Un altre punt va desunir-se’n, seguit d’un i dos més. Podia sentir l’espenta de tot un poble que començava a recuperar l’esperança. Probí a parlar. El clamor d’una llengua que portava molt de temps silenciada va emocionar-me fins al punt de saber que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. Lluitaria per aquesta llengua, per aquestes tradicions i per aquesta història i cultura que estaven intentant invisibilitzar. Seria la veu de totes aquelles persones que ja no podien lluitar i aconseguiria mantindre viva la història d’un poble que va reconstruir-se després de la major desolació possible, d’un poble que va lluitar i continua lluitant per la seua llengua, el símbol més pur i directe de la seua identitat.    

Vaig escollir. El silenci i el soroll s’alternaven en una dansa on cadascú interpretava el seu paper de forma perfecta. La foscor de la nit havia durat massa temps i ara era el moment d’alçar-se contra les injustícies que s’havien dut a terme, de portar la llum de tornada a un poble que havia estat massa temps sense presenciar la bellesa del sol. Jo era eixe raig. Jo era eixe poble. Prendria la paraula. Lluitaria per la justícia. El camí em guiaria, només em quedava avançar.

El vent que em bufava en la cara va treure’m dels meus pensaments. Els raigs de sol es colaven per entre les branques dels àrbols, sumant-se a la coreografia que les fulles, mogudes pel vent, interpretaven. Els pardals no hi van tardar en aparèixer, posant la melodia a aquella particular dansa. No vaig poder evitar fixar-me en ells, concretament en un xicotet que es va separar de la resta del grup per dirigir-se cap a un altre arbre. Sigilosament m’hi vaig apropar i vaig continuar a prop seu, recolzada en el tronc del fort arbre. El xicotet pardal s’aturà al costat d’una gàbia on una altra au descansava, però estava tancada, aïllada. Sobtadament, un fort vent va alçar-se i un gran núvol els va aombrar. El més menut, malgrat el vendaval, estava intentant obrir la gàbia, mentre que la que es trobava tancada pareixia que havia desistit. 

L’escena va tornar-se a aombrar però, quan el vent es calmà i vaig poder obrir els ulls, tot era negre. Sense parets, sense límits. Estava envoltada per la foscor i el desconcert. Vaig intentar alçar-me tot i que, malgrat els meus esforços per incorporar-me, una força extranya sempre provocava que em caigués. Em sentia aterrada, sola i adolorida. Ara que feia? El meu crit de desesperació va ressonar en les parets, sense resposta, i per un moment vaig pensar en rendir-me. Podia escoltar els forts batecs del meu cor, la meua respiració irregular. Els genolls que em coïen i una ferida que estava començant a sagnar. No podia deixar que la situació em dominara. Llavors recordí que era més forta que això que estava intenant oprimir-me, i quan vaig provar a alçar-me novament, res no m’ho va impedir. 

Ja de peu, intentant avançar, un ferm vent em dificultava cada pas que donava. Moltes voltes m’espentava tan fort que havia de retrocedir uns passos, tornar enrere i fer el mateix camí que acabava de superar. Havia de tornar a enfrontar-me a les dificultats, però això no va impedir-me continuar avançant. Ni tan sols quan l’aire va transformar-se en pluja, com les llàgrimes quan abandonen l’ull per recòrrer les galtes. Jo era més forta que això.

Tenia fred i les dents em grinyolaven, la roba se’m pegava al cos i se’m feia més díficil continuar. Cada pas em costava més que l’anterior, encara que avançar era el meu objectiu i ho aconseguiria. Els peus se’m banyaven, conseqüència de les pluges, i em feien mal les plantes a causa de les trepitjades que estava donant. Però aquesta sensació va veure’s eclipsada per un so, el d’un tro, i no molt lluny d’on em trobava. La tempesta estava a punt de començar i les seues conseqüències serien catastròfiques. 

Poc temps després, la pluja em va donar un respir i em va il·luminar un raig de sol. Tímid, menut. Com si tingués por a mostrar-se. L’esperança em va envair i vaig començar a còrrer, a perseguir-lo, però quan em pensava que tot havia acabat… uns grans barrots de ferro m’impedien continuar endavant. Tot l’esforç que m’havia suposat arribar fins ací per a res. Em sentia com el pardal, estava tancada en una gàbia de la qual no tenia claus ni en coneixia cap altra eixida. Els barrots em limitaven, intentava avançar però m’ho impedien, no sabia com seria capaç d’eixir d’aquesta situació. Aleshores un suau vent va començar a alçar-se, a poc a poc, per acabar-se convertint en un vendaval que intentava tirar de mi. Aquesta volta, però, no venia aïllat, sinó que el va acompanyar una pluja que va intensifcar-se tant que vaig haver d’aferrar-me a un barrot. Una tempesta s’havia deslligat, la més forta de les que havia presenciat.

Estava decidida a arrastrar-me, l’aire cada volta bufava amb més força i la pluja feia que les mans se m’esvararen dels barrots. Totes les meues forces estaven destinades a no soltar-me, a continuar aguantant, tot i que cada volta se’m feia més complicat. Una nova ràfega de vent va desestabilitzar-me, però hi vaig continuar agafada fermament. Les gotes de pluja impactaven contra la meua pell, fredes, com si foren el reflexe de totes les coses que estava sentit en aquell moment, les llàgrimes que brotaven dels meus ulls. Les mans em començaven a fallar, em notava més dèbil i més rendida. La desesperació s’estava apoderant de mi i la idea d’abandonar era cada volta més gran. Estava a punt de deixar-me portar per eixe torrent de desesperació, quan, de nou, el xicotet raig menut va aparèixer, aquesta volta acompanyat d’un altre. Com l’esperança en els moments més complicats, els dos rajos van il·luminar-me les mans, recordant-me que jo continuava sent més forta. La llum va ascendre fins arribar al meu rostre, fins cobrir tot el meu cos. La tempesta anà perdent força progressivament. Els forts vents començaren a fluixejar, ara ja no m’espentaven, sinó que m’acompanyaven, i la intensa pluja va convertir-se només en unes quantes gotetes que van deixar de banyar-me. 

Un so estrident va fer que dirigira la meua mirada cap als barrots, que estaven començant a obrir-se. No vaig dubtar en anar corrent fins a d’ells i espentar amb totes les meues forces, esperant que aquests caigueren i poguera eixir d’aquest lloc, que m’era més conegut del que pensava. Només em quedava aquest últim espentó per poder ser lliure. Vaig continuar fent força fins que un fort soroll, que anunciava que els barrots havien caigut, va fer que em donara compte que era lliure. 

Vaig despertar-me desorientada. El últims rajos de sol tenyien la meua pell d’un color daurat, i les fulles dels arbres continuaven ballant aquella particular dansa. Vaig notar com una llàgrima recorria la meua galta, conseqüència d’allò que el meu somni, que no s’allunyava molt de la realitat, m’havia provocat. M’enrecordí dels dos pardals, de la seua gàbia. La meua mirada va dirigir-se a l’arbre i no va sorprendre’m vore-la oberta, buida. El pardal, a l’igual que jo, ja era lliure. Potser no erem tan diferents. M’havia alliberat d’un dels pitjors enemics que una persona pot tindre, de la meua pròpia ment. Hui eren dos gàbies les que s’havien trencat. 

Todos los años era testigo de las historias más bonitas de amor, y este año no iba a ser menos. 

Se conocieron en la playa, después de una noche que quedaría grabada para siempre en su memoria. Ella vestía con un conjunto blanco que resaltaba su moreno. Miraba al mar, embelesada, como si fuese incapaz de poner voz a todo aquello que su mirada decía. Respiró profundo. Se recogió su larga melena y se acercó a las olas. 

Él estaba siendo testigo suyo, de aquella chica que visitaba el mar todas las mañanas. Le encandiló su presencia y la energía que desprendía. Hubiera jurado que el mismo Sol le tenía envidia y que el mar se movía gracias a ella. Nunca se le había dado bien dar el primer paso, pero decidió acercarse. 

Intercambiaron miradas cómplices, como si no fuese la primera vez que se veían. Hablaron. Él se mostraba más tímido que ella. Sus ojos verdes lo habían atrapado, y su risa era uno de los sonidos más bonitos que ella jamás hubiese escuchado. El amanecer era el escenario perfecto para aquellas dos almas destinadas a encontrarse. Se dieron sus números prometiendo volver a verse. Y lo cumplieron. 

Volvieron a ver su reflejo en los ojos del otro, esta vez teniendo la certeza de ser algo más que dos extraños que sabían que algo ocurría entre ellos. Las Perseidas crearon un ambiente perfecto en aquella ocasión, pero para ella ninguna estrella brillaba más que sus ojos. Y para él… Para él sólo existía ella. Poco a poco se fue formando algo más que una amistad, aunque ninguno de los dos sabría qué les depararía todo esto. 

Los días y el tiempo pasaron, hasta que se acercó el momento que ninguno quería resignarse a aceptar. El vínculo que habían creado lo veían incapaz de romperse. Se vieron una vez más, puede que la última. Hoy la sonrisa de ella no era tan feliz, ni los ojos de él brillaban tanto. El amanecer y el mar les acompañaron en el principio de esta historia y serían, junto a mí, los testigos de su final. Yo mismo les había acompañado todo este tiempo y ahora no podía dejar de pensar en la imagen de sus manos entrelazadas, de sus miradas pidiendo un respiro al tiempo. Un abrazo marcó el final amargo de esta historia de amor, efímera pero eterna. 

Estiraron el tiempo todo lo que pudieron hasta que no tuvieron más remedio que separarse. Se dijeron un último adiós con la mirada, pues no se atrevían a expresar aquello con palabras. Y él, muy a su pesar, se alejó de aquella playa y de aquella chica que había sido la causante de uno de sus mejores veranos. Ella permaneció allí unos instantes más, dejando que las olas recogieran sus lágrimas y que el Sol intentase alegrarla. 

Un año más fui el testigo de las historias de amor más bonitas pero dolorosas que existían. Todas ellas morían cuando yo acababa, cuando el verano llegaba a su fin. Era bonito pero cruel, aunque yo no tenía la culpa. Desgraciadamente, todos me recordaban por eso. Por las sonrisas furtivas, por provocar que dos corazones latiesen al mismo compás y por hacerles creer invencibles. Por la última lágrima en la despedida y el nudo en la garganta al decir adiós. Yo era el primero al que le pesaba tener que romper estas historias. Aunque, a veces, la vida tenía reservadas algunas sorpresas. 

Un año después, vi a una chica de larga melena y ojos verdes hablarle al mar. Su mirada, iluminada por los primeros rayos de luz, tenía un deje de tristeza, pero una sonrisa seguía enmarcando su cara. Por lo que había estado observando, no lo había olvidado. Y yo sabía que él tampoco la había olvidado. 

La arena comenzó a acariciar un par de pies diferentes a los suyos. Le marcó el camino hasta ella. Una mano le tocó el hombro y se giró. Sus ojos volvieron a brillar al verlo, al recordar aquel verano. Al recordarle a él. La miró y no pudo evitar dirigirse a ella emocionado. 

—Nos faltó una despedida a tiempo. Un baile más en la arena, una canción compuesta por el mar, un deseo que pedirle a las estrellas. Nos faltó un verano que acabó demasiado pronto y del que sólo nos quedamos con sus ecos.

Incluso yo acabé emocionándome. Se fundieron en un abrazo y juraron no volver a soltarse. Ese día, conmigo y con el mar como testigos, se prometieron la eternidad. Lo que no sabían es que se les quedaría corta.

El sonido de las olas rompiendo contra el espigón fue apagándose a medida que me adentraba en el profundo bosque. Las hojas cayendo de los árboles y el cantar de los pájaros me daba la bienvenida a este nuevo camino que acababa de iniciar. 

Los primeros pasos fueron confusos. Había recorrido sendas que no podría pisar de nuevo, aunque todo lo que me había sucedido permanecería en mí para siempre, dejando una huella imborrable. Ahora me enfrentaba a un camino aún por definir en el que sólo contaba conmigo misma. Al andar iría haciendo camino y adquiriendo experiencia, aprendiendo de los errores y siendo consciente de la importancia de avanzar pese a las piedras que pudiera encontrarme. 

Mis huellas eran el camino y nada más, un camino que construiría paso a paso, a base de enfrentarme a lo inesperado y de saber seguir adelante. Hoy comenzaba una nueva etapa que no sabía lo que me depararía. El viento rugía, recordándome que no todo sería fácil. La tormenta llegaría cuando menos me lo esperase, intentando confundirme, aunque la calma me recordaría la importancia de avanzar pese a las tempestades. 

Mientras estos pensamientos rondaban por mi mente, sentí una sensación extraña por todo el cuerpo. El miedo a lo desconocido me invadía y el vértigo se apoderaba de mí. Sin embargo, y gracias a ellos, lo tuve más claro que nunca. 

Seguiría haciendo camino porque al andar se hace el camino, camino conformado por mis huellas y las de todas aquellas cosas y personas que me han marcado y  han influido también en mi recorrido. Caminaría, siempre teniendo presente los versos que un poeta un día decidió plasmar en papel y que me estaban acompañando en este viaje, aquellos que decían que el camino eran mis huellas y nada más. 

Porque la historia de nuestras vidas la componen los caminos que recorremos, los pasos que damos y los que no dimos, los que daremos. 

Caminaría.

—Te miro la cara y no soy capaz de reconocerte… has cambiado tanto en tan poco tiempo. Todo parecía ir perfecto y mírate; no sabes en quién te has convertido, ¿verdad? Lo suponía. Yo tampoco soy capaz de reconocerte. Siempre te he querido y ahora, en cambio, no puedo pensar en nada bueno que tenga que ver contigo. Durante mucho tiempo fuiste la persona a la que más quise, aunque ahora seas a la que más odio. Me has hecho tanto daño… Se me rompe la voz y se me aguan los ojos al pensar en el momento que estás atravesando, pero siento tanto asco al verte que mi instinto es alejarme de tu lado, aunque en el fondo no pueda. Comprende que ya no lo soporto más. Lo único que puedo asegurarte es que en cualquier momento esto acabará, de una forma u otra. Sólo espero que encuentres la valentía para salir de esta cueva antes de que sea demasiado tarde. 

Al levantar la vista del suelo no me sorprende lo que veo, mi reflejo. Inmediatamente, mis ojos viajaron hasta las numerosas cicatrices que formaban parte de mis muñecas y, en cierto modo, también de mi. Un nudo se apodera de mi pecho al ser consciente de la gravedad de todo esto, pero hay enfermedades contra las que no se puede luchar, y cuando la desesperación es tan intensa que sientes que no te quedan fuerzas para enfrentarla, no tienes más remedio que dejarte arrastrar por ella.