Gal·la i Arnau jugaven en l’arena aquella vesprada. Ella hi construïa castells que el més menut es dedicava a desfer, i jo podia escoltar les seues veus des d’aquest raconet de la casa. Escolte també el so de les ones, que sempre em transporta a la meua infantesa. Jo era només una xiqueta quan vam arribar-hi, tot i que vaig quedar hipnotitzada per aquests paisatges. Tres germans, dos persones enamorades dels seus fills, l’una de l’altra i de la vida, i una única maleta. De vegades pensava en com havia passat el temps. El marc sempre era el mateix, però, una finestra amb vistes a la platja. Gal·la i Arnau han tornat a renyir i ara també puc escoltar la veu de la meua filla animant-los a jugar amb les ones. Li han fet cas. Els estius de la meua infantesa no foren massa diferents als dels meus nets. Recorde com jugàvem tots junts i, al toc de campanes, tots ens prometíem veure’ns a l’endemà. Ningú mai no s’abstentà. La finestra em deixa contemplar el paisatge de la meua infantesa i em fa enyorar els anys en què l’edat pesava menys i les amistats eren més nombroses. Els temps passa per a tots i la il·lusió ja no és la mateixa. S’ha transformat. Ara la puc veure en els ulls dels dos xiquets que juguen a botar ones i en com la seua mirada brilla cada vegada que som ací.
Torne a mirar a través de la finestra, que em recorda el estius de la meua adolescència. Se m’escapa un sospir en pensar-hi. Els meus millors i pitjors anys. Primeres eixides als pobles del voltant, tornant corrents a casa abans que es fera tard, i vesprades que mai no acabaven passejant per la platja. Aquella vesprada en què el meu pare se’ns va apropar. Ell no acostumava a vindre-hi, tot i que aquell dia ens va sorprendre amb els nostres amics. Ella ja no hi és, ens va dir. La seua veu, com la seua mirada, tenyides de dolor, canviaren alguna cosa en nosaltres. Els meus germans i jo no vam ser els mateixos des d’aleshores i, sense tindre temps de pensar-hi, vam abandonar la nostra vida en la casa amb la finestra que retrata la mar. Ens va dir que tots els racons li recordaven a ella, i que la seua absència li feia mal. No ho podia suportar i decidí que era millor fugir. Tots quatre vam callar i, dos dies després, començàrem una nova vida lluny de tot i de tots.
La finestra estava molt bruta quan vaig tornar-hi. La casa també. Feia olor a tancada, però a mi m’agrada dir que feia olor a unes vides que es van parar una vesprada d’estiu, a somnis sense complir, a secrets inconfessables i a ella. El primer que vaig fer fou netejar-la, la finestra. Una fina capa de pols cobria la fusta i, en obrir-la, el paisatge de la meua infantesa em va donar, de nou, la benvinguda. El so de les ones tornava a inundar la que, des de llavors, seria la casa en què construiria la meua vida, la nostra vida. Ara caminava al costat d’una altra persona i, junts, havíem decidit escriure la història de les nostres vides ací. La finestra em deixa veure les nostres figures abraçades i un bes furtiu del que el mar és testimoni. Hem fet bé en tornar-hi.
Els raigs de Sol il·luminen els ulls de Lluna. Mire l’altre amor de la meua vida, que s’ha quedat hipnotitzat pels ulls de la nostra filla. Tot ha tornat a canviar ara que ella ha nascut, però per a millor. Vuic que aquesta finestra també siga seua, que recorde els estius en aquest lloc i que, quan ella tinga fills, decidisca portar-los ací. Que aquesta casa mai no deixe de tindre vida. La brisa marina va entrar en aquell moment i li va remoure els rínxols. Ella va riure. No ho sabia, però ja estava escrivint la seua pròpia història.
Dos cossos menuts em fan senyes amb els braços perquè vaja amb ells. Els llavis em dibuixen un somriure mentre continue pensant en la meua vida en aquella casa. La vam fer nostra i vam construir, junts, una nova història entre aquelles parets. No vam oblidar l’altra, tampoc. I un dia va nàixer Lluna i tot tornà a canviar. Una lleugera brisa inunda la casa amb la seua màgia. M’alce de la cadira i li pegue una ullada fins que veig el seu reflex en la finestra. Em dedica un somriure i m’espera fins que agafe les meues coses per poder baixar a la platja. M’hi aprope i ell m’agafa del braç, a l’igual que el dia que ens vam casar, i que mai no ha deixat de fer. Res no ha canviat entre nosaltres, que encara continuem veient el Sol posar-se des de la nostra finestra. Tot i que ara, acompanyats.