Fa un temps vaig sentir una frase (no sabria dir-vos de qui, però va cridar-me molt l’atenció) relacionada amb l’amor de parella, que deia així: no som mitja i mitja taronja, sinó dos taronges senceres.
Parlar d’amor implica fer referència a un sentiment extern, lluny de la individualitat: es pot tractar des del punt de vista familiar, el de les amistats, fer referència a l’amor que ens donen les nostres mascotes i, aquell que més s’escolta, l’amor de parella. Però, si ens n’adonem, ningú no parla de l’amor propi, el que constitueix la base de tots els anteriors. Estimar-nos correctament, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, és el principi del sentiment. Tot comença en nosaltres i allò que desitgem és una projecció o bé del que tenim, o bé del que ens falta. És impossible, per tant, estimar qualsevol persona si no ens sabem estimar primer, ni si desconeixem el rerefons del sentiment. Què és i què implica?
L’amor, més enllà d’un sentiment més, és la base de tot. No podem odiar, envejar ni anhelar sense estimar. Per aquest motiu, la vida pot semblar una recerca constant d’amor, especialment d’extern. Sembla que necessitem compartir els nostres dies amb una altra persona i, per tant, associem aquest desig a disposar d’una font d’amor. Alié, és clar. Ningú no pensa en ell mateix quan en parla, i aquest pot estar l’origen del problema.
Sempre hem tractat l’amor de parella com a un tot, com a dues persones que es transformen en una sola. En eixa consideració no queda lloc per al desenvolupament individual, per a créixer com a individus gràcies a tot allò que estar amb una altra persona ens aporta. Baix la metàfora de les taronges, hem de saber entendre que compartir la vida amb la persona que estimem no vol dir que la nostra existència s’hi veja reduïda. Tot el contrari. Hauria de complementar-nos i fer-nos aprendre més, tant sobre la nostra parella com sobre nosaltres mateixos. No hauríem de ser mitja taronja que troba la seua altra meitat, sinó dos taronges que s’han adonat que la vida és millor al costat de l’altra. Tot i que, si en algun moment deixen de gaudir-ne de la companyia, saben que la seua existència no perdrà tot el sentit ni tot el color.
Aquestes idees no haurien de ser incompatibles amb el concepte d’amor, amb estimar una altra persona. Tampoc no fan referència a negar l’existència del sentiment, perquè aquest és latent i viu, indubtablement, i si ens hi fixem, ens envolta. Allò a què faig referència és a complementar-se i saber estimar-se des de la individualitat de cada persona, no des de la dependència. És a dir, saber qui som i què volem, saber estimar i valorar la vida amb una altra persona al nostre costat, i alhora sense eixa persona. Sentir-se afortunats per haver trobat un company o una companya de vida i, alhora, saber que la nostra felicitat depén exclusivament de nosaltres, però que es veu complementada per moltes altres persones que tenen un paper especial en la nostra vida.
Una altra paraula en la qual no puc evitar pensar és el conformisme. Un sentiment que, sovint, sorgeix de la necessitat de ser i de sentir-se estimats. Estar amb una altra persona comporta implicació i balanç: les relacions no sempre són cinquanta-cinquanta. Aquesta idealització escapa de la realitat, perquè la vida no és lineal. Amor també és saber que, els dies en què una de les dues parts no puga, l’altra el sostindrà, i ocorrerà el mateix a l’inrevés. Ningú no mereix menys ni tampoc hauria de conformar-s’hi. Estimar no implica cap obligació ni cap càrrega. Tot el contrari. L’amor, el que naix del cor, és sinònim d’implicació, de compromís i de reciprocitat.
L’amor, si ho pensem, s’allunya cada vegada més del tòpic de la mitja taronja i s’acosta a la realitat. Una realitat que ens ensenya que la plenitud comença en nosaltres mateixos, que som una taronja sencera i que, una vegada sabem estimar-nos, decidim compartir la vida amb una altra persona amb qui sumen dos i no un.
