Categoría: AFORISMES

«La sort és una cosa – ¿una oportunitat? – de la qual només participen els altres. (Aquest principi és predicable de tothom)»

Joan Fuster

Sempre que escolte parlar sobre la sort es fa menció, d’una forma o d’una altra, a les oportunitats i casualitats que porten a una persona a considerar-se (o a considerar-la) afortunada. Allò que mai no esmenten és una cultura de l’esforç cada volta més apagada i els sacrificis que ningú no veu, cosa que no vol dir que no s’hi realitzen, i que moltes voltes els confonen (o els volen confondre) amb sort. 

La primera cosa que ens hem de replantejar és un concepte, allò que entenem per sort. Ens trobem front a una paraula subjetiva amb milers de punts de vista des que la podem analitzar. Hem de considerar que la sort és part de la casualitat, d’una sèrie de fets que ocorren sense cap tipus de previsió, però que tenen una repercussió positiva en nosaltres i en la nostra vida. La paraula sort no accepta cap matis negatiu. Sempre s’ha entés com bones notícies, persones afortunades i situacions idíliques que ens han posat amb safata. Tan senzill com deixar que el temps transcórrega i esperar que ens regalen les coses, ignorant per complet el treball que hi ha darrere de la dedicació i l’interés, sovint sense cap expectativa sobre si aconseguirem el que volem. 

Aquesta paraula, sort, és usada per a disfressar la realitat: una cultura de l’esforç que cada volta és menys notable i està menys desenvolupada. Cal que ens replantegem la importància del treball sempre que siga precís, que vindrà acompanyat de les seues corresponents recompenses. Pareix que la paraula ha perdut completament el seu significat i que la gent no la coneix. Prefereixen tendir a la comoditat, tot i la incertesa que aquesta comporta. 

El concepte es presenta com una imatge borrosa que és més complicada d’entreveure a mesura que el temps avança. La majoria de les persones es deixen portar pel relaxament, mentre que una mínima part sembra allò que vol replegar. Independentment del que es considere millor o pitjor, no s’ha d’obviar la realitat que aquest últim grup pateix. Tot són traves. Exigeixen més del que toca a les poques persones que hui en dia s’esforcen. No se’ls valora el treball que fan i el reconeixement no sempre és l’adequat, sinó inferior al que es mereixen. Ens parem a pensar en la situació de l’altre grup, el de la gent que prefereix la comoditat. Sense cap mèrit aconsegueixen els seus objectius i, a l’hora de valorar el seu treball, tot són elogis. En quina situació es queden les persones que han dedicat el seu temps a fer les coses de la forma correcta? Pareix que esforçar-se és cada volta més extrany, i, a més a més, una qualitat difícil de trobar. Realment, a partir de quin moment s’ha començat a valorar com una qualitat i no com un requisit indispensable? Potser el problema resideix ací, en la perspectiva que tenim com a societat de la paraula sort. 

Una societat que s’indigna a l’obsevar la felicitat després de la recompensa, i que s’enfada quan les coses que volen acoseguir (millor dit, les que volen que els regalen) no apleguen mai. Un enuig volcat sobre els que s’hi deixen la pell, que es veuen obligats a suportar la poca tolerànica a la realitat de certs grups que es pensen que els han regalat les coses. Irònic. 

Diu Fuster en aquest aforisme que en la sort només participen els altres. Però, què altres? Quins altres? Els grups que s’han esmentat amb anterioritat? Fins a quin punt hi ha alguna persona o ésser que controla allò que ens ocorre o ens deixa d’ocòrrer? La sort és impredictible i, com indica la pròpia paraula, una pura i fortuïta casualitat. No es pot controlar pel simple motiu que no depén ni tan sols d’ella mateixa. Participen altres, és clar. Com he dit dit al principi, la sort és una paraula amb una repercussió positiva, malgrat que no es pot dir el mateix de els altres que hi participen. No sempre són positius. Es repeteix la història abans contada, però s’hi afegeix una nova part: la de no saber valorar a la pròpia persona que fa l’esforç. Tots tenim un límit, i ens exigeixen i ens “perjudiquen” amb la intenció de continuar millorant, però no s’adonen ni de la realitat que suposa esforçar-se ni de la frustració de veure com no es valora de forma corresponent ni correcta el nostre treball. La intenció no és roïna, però l’efecte que en té és completament el contrari al que es vol aconseguir. Ens sorgeix una nova pregunta: i si la comoditat cada volta triomfa més perquè esforçar-se massa frustració i indignació? 

Ningú no veu, ni molt menys valora, la seua capacitat de treball, incansable. Han de suportar constantment comentaris fonamentats en la més pura ignorància, i, més sovint del que es pensa, amb l’enveja com a protagonista. Com si fora culpa d’ells que les coses els estigueren anant bé. En volta de centrar-nos en els altres i en la seua felicitat, els seus triomfs i les vides alienes, seria més adequat fer un treball de reflexió interna i d’identificar allò que cal que milloren per poder fer-lo. No sabrem la realitat ni les implicacions de l’esforç fins que no les visquem en primera persona. 

Potser és hora de donar a la paraula sort una nova definició. Ni és una oportunitat ni és un regal, i tampoc no hi participen els altres. La sort no és res més que un cúmul de casualitats que s’interpreten com a regals, quan realment es tracta de treball dur, objectius constants, sacrificis insivibles i esforç no valorat com correspon. No és sort, sinó treballar per un objectiu i aconseguir-lo. Cal deixar d’intentar restar valor i mèrit a les persones que assoleixen els seus propòsits i no considerar-les afortunades. És hora d’apreciar la realitat sense filtres i definir les coses per allò que són.

«Endevinar els amics: aquest és el secret.»

JOAN FUSTER

Una de les constants en la nostra vida sempre van a ser les nostres amistats, perquè qui té un amic, té un tresor. Tot i que moltes voltes el tresor pot estar enverinat i no ens n’adonem. Potser el secret és endevinar els qui no són amics. 

Primer de tot, cal remarcar el que s’espera de les amistats vertaderes. D’una banda, sempre ens desitjaran allò que ens faça més feliços. Es tracta de totes aquelles persones que ens donen la seua mà per poder alçar-nos després de les caigudes, però també són les que s’alegren dels nostres triomfs i no intenten apagar-nos. Ens animen a donar sempre la nostra millor versió i ens aconsellen des de la veritat i l’admiracio, amb intenció de créixer com a amics i persones. Sempre s’ha dit que una amistat és fidel quan acompanya en els moments roïns, però mai no s’ha donat importància al fet que les amistat sí són vertaderes quan, en les bones situacions (i sobretot en les bones situacions) també estan amb nosaltres.

És possible que siga necessari que li donem una nova perspectiva al sentit de la paraula. No serveix de res que una persona estiga al nostre costat en els moments més durs si, després, durant el dia a dia, no ens té cap tipus de consideració i no demostra que es tracta d’una amistat autèntica. Si no ens suma, que tampoc no ens reste. És important saber identificar aquestes situacions i agafar distància d’aquest tipus de persones. Si els amics són la família que escollim hauriem de fer una bona tria, però hui en dia tot és apariència i les sorpreses arriben quan es descobreix la cara oculta de les persones, la realitat. És dur haver-se fet una idea sobre algú i veure que ha acabat sent una altra persona. Arriben els per què, la culpabilitat, el tornar enrere. Ens qüestionem tot allò que vam fer, intentant buscar respostes que potser no provenen de cap pregunta. Simplement ha passat i ens hem de ressignar a l’acceptació. 

Independentment del motiu pel qual una amistat acaba, sempre resulta complicat assumir el seu final i ser conscients que una persona a qui estimavem ja no formarà part de les nostres vides. Les ruptures de parella acaparen tota l’atenció quan ens estem oblidant de les d’amistat, que també són doloroses. Perquè quan es trenquen per haver agafat camins diferents, no hi ha cap problema més enllà de la tristor i la melancolia. Però quan es tracta d’una ruptura per un motiu dolent sempre hi ha dos postures: la persona a qui fan mal i la persona que fa mal, conscientment o inconscientment. Hui en dia resulta complicat trobar a persones que van sense cap intenció ni doble cara per la vida. En quina posició es queden les persones que vertaderament volen una amistat que els aporte? Reinventar-se resulta més complicat cada volta, i anem minvant el nostre cercle d’amistats fins que les que ens queden es poden contar amb els dits d’una mà (o amb els de mitja).

Tot i això, és indubtable que la vida avança i les persones evolucionem i madurem. Hi ha camins que mai no es creuaran. Camins que en algun punt van creuar-se, però van acabar per separar-se. Camins que es retrobaran en algun punt de la vida. Tot al seu temps. Hi ha persones que ara no són, però en uns anys poden ser. Tampoc no es tracta de tancar per sempre la porta a totes elles. Hem d’aprendre que hi ha diferents tipus d’amistat i que no a tot el món se li poden demanar les mateixes coses, perquè potser no estan disposades a donar-li-les a tothom. Hi haurà persones amb qui compartisques tertúlies sobre la vida, amistats amb qui només isques de festa o amics i amigues a qui veges de temps en temps, però no per aquestes raons en són menys. No podem jutjar a tothom amb els mateixos criteris perquè no hi ha dos persones iguals. 

Si som una barreja de totes aquelles persones que ens envolten, és necessari que ens cerclem de gent que ens done la seua millor versió i facen que nosaltres també vulguem ser millors. Gent que ens estime, que ens acompanye. Tot i que hi ha voltes que la intenció de les persones es camufla amb promeses opaques i fals suport. La qüestió, a la fi a la cap, sempre ha sigut, és i serà endevinar tant els amics com els qui no ho són.

“«La vida és breu e l’art se mostra llonga…», traduïa Ausiàs. Per tant, no és aconsellable allò de «sense pressa però sense pausa». Més aviat: o de pressa, o renunciar-hi”. 

joan fuster

En algun lloc, una llebre i una tortuga van reptar-se a fer una carrera. La primera confiava en la seua rapidesa, mentre que la tortuga sabia que aniria a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Una volta la llebre observà la seua posició sobre la tortuga, decidí parar a descansar un poc, però es quedà adormida. Llavors, la tortuga aprofità per avançar-la i va coronar-se’n com la guanyadora. Pas a pas arribà a la meta, imponenent-se sobre la llebre tot i la seua aparent lentitud. 

Deixant a banda els valors de la llebre que Isop representà en la faula, cal remarcar la notable diferència entre els dos animals. Mentre que aquesta primera prefereix guanyar i aposta per la velocitat, la tortuga s’esmera en gaudir del camí i arribar a la línia de meta havent-se esforçat i havent apreciat tot el seu voltant. La primera es centra en el resultat i no està disposada a renunciar al seu desig, mentre que la segona prefereix anar més en calma, tot i que tampoc vol renunciar-hi. 

La clau per a entendre tant la metàfora de la faula com l’aforisme és extrapolar-ho al nostre dia a dia, on trobem dos tipus de persones: les llebre i les tortuga. La societat en la qual vivim està caracteritzada la impaciència, el voler les coses per a ahir i la imnmediatesa. S’ha format una mena de cultura de les presses on no importa el resultat d’allò que volem, sinó simplement tenir-lo. A la vida real les llebres no s’aturen perquè es creguen superiors. Senzillament, no s’aturen. Esperar, hui en dia, està vist com una cosa inconcebible. 

El coneixement i les destreses que desenvolupem durant la nostra vida són tan extenses que la fugacitat que ens caracteritza no ens permet ser plenament conscients d’elles. Ausiàs March ja ho reafirmava al traduir una cita d’Hipòcrates: “Ars longa, vita brevis”.

Les llebres, tot i que sempre aconsegeuixen el que volen, no ho fan en realitat. Pretenen que un arbre cresca sense tindre en compte allò més important, una bona terra on puguen brotar unes arrels fortes. Les tortugues, pel contrari, treballen la terra amb paciència i confien en els bons resultats que rebran. Saben que les coses s’han de fer amb calma, dedicant-les el temps que calga a fi que isquen bé. Sempre s’ha dit que les presses no són bones, i tampoc no seria just que totes aquelles persones que dediquen el seu temps i les seues bones intencions a aconseguir els seus propòsits hagueren de renunciar-hi per no donar-se la pressa que s’espera d’ells.

La vida és breu e l’art se mostra llonga, però més val una cosa que s’ha fet amb il·lusió i interès, que no quatre sense cap tipus de motivació. No només es tracta de nosaltres, sinó del que s’espera de nosaltres. Una renúncia a fer les coses de cor, a disfrutar-les. En un món que s’apropa cada volta més a l’automatització, cal valorar la serenitat i la calma, les coses fetes amb un motiu i per un motiu. Que mai no se’ns oblide.

«—Què passa?
—El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.»

JOAN FUSTER

Moltes voltes he reflexionat sobre el temps i la seua fugacitat. La vida es composa per moments que desitgem que arriben, i després succeeixen i no ens n’adonem fins que només ens queda el seu record. Sempre acabe aplegant a la mateixa conclusió: ens enfoquem més en imaginar, en esperar i en desitjar, que no en disfrutar i ser conscients de la realitat que ens envolta. 

L’AVL defineix el temps com la magnitud física que permet ordenar la seqüència dels successos, establint un passat, un present i un futur. El temps, no obstant, és molt més que això. És, indubtablement, hores, minuts i segons; però també és objectes, persones, postes de sol, sentiments. Parlem del temps com d’una cosa abstracta i intangible, sense parar-nos a pensar que també és tracta d’una cosa material. Aquell rellotge heretat de la teua àvia, vore els resultats esperats després de tant d’esforç, o un abraç d’una persona estimada a la que trobaves a faltar. Aquestes coses constitueixen el nostre temps: són les nostres vivències, els nostres sentiments, els nostres records. 

Una volta entens la vertadera repercussió de la paraula temps aprens a valorar cada moment perquè saps que no tornarà a repetir-se. Vivim sempre amb la idea del futur i recordant el passat, però ens oblidem que alguna volta fou i serà present, i que del mateix mode que arriba, se’n va sense poder fer res per evitar-ho. 

És preciós recordar moments que alguna volta ens feren feliços, però més bonic encara és saber que quan estaven esdevenint sabíem que ens estaven fent feliços. Viure el present, li diuen. Parar-te a pensar, mirar el teu voltant, les persones que t’envolten i només ser capaç de donar les gràcies per poder gaudir d’eixos moments. No obstant això, hi ha voltes en les quals el present no és tan bonic. La vida té tant de preciosa com de difícil, però això la fa única. Perquè dels bons moments gaudim i els guardem en el més profund dels nostres cors, però dels dolents ens portem experiències i aprenentatges que marcaran el nostre camí i ens faran créixer com a persones. I en algun moment mirarem enrere i sentirem vertigen al ser conscients de la fugacitat del temps, del que vam ser i del que som, de com hem evolucionat i crescut. 

El temps és or i per això hauriem de dedicar-nos a valorar cada moment i fer allò que més gaudim. Notar l’arena esvarar pels dits dels peus, escoltar les ones trencar contra les pedres mentre el cel es torna rosa i els sol ens regala els seus últims raigs; retrobar-te amb aquella persona que trobes a faltar i donar les gràcies a la vida per juntar els vostres camins… El temps també mesura aquestes coses, aquests records i sensacions que ens fan un poc més feliços. 

Perquè si, he reflexionat i continue reflexionant sobre el temps, sobre el vertigen que dona saber que se’ns ha escapat i no poder fer-ne res per tornar enrere, però tampoc per avançar allò que vindrà. Sobre voler que instants efímers duren tota una vida, i que les males notícies se’n vagen ràpid, però sense ignorar allò que ens aporten, les coses bones que guanyem i tot el que aprenem de la part negativa. Potser que hi arribe i se’n vaja massa ràpid. Potser som nosaltres, que vivim massa ràpid. La conclusió a la que arribe sempre és la mateixa: el temps s’esfuma abans de poder ser conscients de la seua presència. Però el més important és viure’l; perquè el viatge aplegà a la seua fi, però sempre el recordaria ja que vaig gaudir-lo des del primer moment. Perquè el sol, finalment, deixà que la lluna brillara; tot i que em va ensenyar a apreciar cada moment, cada raig, com si fos l’últim. 

Tot comença i tot acaba, però els records són per sempre, a l’igual que la certesa d’haver-ho viscut. Perquè quan em preguntaren que què passava, vaig respondre el temps. I, en efecte, això que passa és el temps.